LES VERDURES SÓN UNES HEROÏNES | Versió en valencià

Aquesta es la història de Marta i de les verdures heroïnes. Sí, sí, com ho esteu escoltant: H E R O Ï N E S! Deixeu que us ho explique i ho entendreu. Marta tenia 7 anys, li agradava molt el color lila, els unicorns alats i menjar la fruita d’estiu, eixa que es sucoseta i dolceta, com els préssecs o les nispers. La història comença el dia que se n’anà d’excursió amb els seus companys d’escola per a coneixer l’hortet del senyor i la senyora Rosinyol. La mestra els havia contat que l’hort dels Rosinyol era famós per totes les varietats de fruites, hortalisses i verdures que creixien allà. Es veu que era un lloc ple de llum, color i alegria. Per això, aplegat el dia, Marta estava súper contenta, doncs tenia moltes ganes de conèixer-lo.

Per arribar-hi havien de fer un viatge curtet en autobús. Aquest els deixava justament davant de la casa dels Rosinyol. La casa era tota blanqueta amb un balconet ple de flors i dalt de la porta amb unes lletres de ferro ficava: La família Rosinyol. El lloc era molt bonic, estava ple d’arbres i per allí fora corrien un gos i dos gatets. Marta i els seus companys estaven divertits mirant tot aquell espai nou per a ells. Van esmorzar tots tranquil·lament a l’ombra d’un arbre gran i després el matrimoni els va portar cap a l’hort per a explicar-los sobre el que allà sembraven i recol·lectaven.

̶ Mireu, açò són pebreres. Hi ha de roges i de verdes  ̶ senyalà amb un somriure el senyor Rosinyol.

̶ I açò tomaquetes per a amanida  ̶ digué la senyora Rosinyol amb cara de desig.

Junts els van explicar als xiquets els passos a seguir per a plantar les llavors i fer el corresponent reg. De les seues paraules es transmetia molt d’afecte i amor cap als ritmes de la natura, doncs deien que viure harmonitzat amb ells era essencial per a la fructífera recol·lecció dels aliments.

Marta a voltes feia cara de pòquer i d’unes altres somreia divertida i relaxada. Aquelles persones li transmetien molta pau.

A l’acabar de visitar l’hort, els van invitar a tots a entrar a casa dels Rosinyol. Eixa casa era digna de veure i d’olorar. Era molt lluminosa, estava plena de quadres bonics i a més feia una olor boníssima. Però, a què? A menjar recent fet? A flors recent recollides? La Marta no ho tenia clar. Però això no importa ara. La qüestió es que es van seure tots els xiquets en cercle i els Rosinyol van començar a contar-los les coses més fascinants sobre les fruites, les hortalisses i verdures que Marta havia escoltat mai. Però de tota la contalla va hi haure una cosa que els va deixar a tots bocabadats: “les fruites, les hortalisses i verdures eren valentes i poderoses com els herois i les heroïnes de les pel·lícules.”

̶ Però com pot ser?  ̶ van cridar alguns companys de Marta amb els ulls ben oberts.

El senyor Rosinyol els va explicar amb detall que aquests aliments contenien unes substàncies dins d’ells anomenades “fitoquímics” encarregades de donar-los el seu coloret i també la capacitat de defensar-se dels perills de l’entorn. Resulta que el color roig de la tomata, el tarongeta del préssec o el verd de les espinacs es deuen a aquests fitoquímics. I resulta que també gràcies a ells poden defensar-se d’alguns fongs, bactèries i depredadors que creen plagues i destrueixen els horts.

̶ Aleshores, eixos fitoquímics són com les espases i les capes dels herois que ajuden a les fruites, hortalisses i verdures a defensar-se?  ̶ ̶ va preguntar pensatiu un xiquet.

̶ Així es -va respondre l’home  ̶ com les fruites, les hortalisses i les verdures viuen a l’exterior i están sotmeses a molts perills, la natura ha dissenyat per a elles eixa protecció.

̶ Doncs a mi no m’agrada gens el seu sabor  ̶ ̶ va dir una xiqueta rápidament.

̶ El seu sabor te que veure en eixos fitoquímics. Justet eixe sabor els ajude a protegir-se a elles, i al mateix temps, és el que també al menjar-les, ens protegeix a nosaltres de les  ̶ va explicar el vell.

̶ Aleshores si les mengem, eixos fitoquímics també ens protegiran a nosaltres?  ̶ digué un altre xiquet.

̶ Clara que sí. ̶ contestà la senyora Rossiyol amb un somriure.

Les cares dels xiquets i de les xiquetes eren de sorpresa, doncs mai hagueren imaginat que eixos aliments pogueren ser tant interessants. Finalment, tots van aplaudir i es van acomiadar de la casa Rosinyol. De ben segur que mai oblidarien tot el que allà havien après. I realment, no sabem què va ser dels altres xiquets i xiquetes, però sí sabem que Marta va començar a menjar hortalisses i verduretes cada dia amb entusiasme... Doncs li semblava súper divertit que aquestes foren tant valentes com els herois i les heroïnes que tant li agradaven.

I conte comptat, ja s’ha acabat.

LAS VERDURAS SON UNAS HEROÍNAS | Versión en castellano

Esta es la historia de Marta y de las verduras heroínas. Sí, sí, como lo estáis oyendo, ¡H E R O Í N A S! Dejad que os lo explique y lo entenderéis. Marta tenía 7 años, le gustaba mucho el color lila, los unicornios arcoíris y la fruta de verano, esa que es jugosita y dulce, como los melocotones y los nísperos.

La historia empieza el día en que se va de excursión con sus compañeros de escuela para conocer el huerto del señor y la señora Rosiñol. La maestra les había contado que el huerto de los Rosiñol era famoso debido a todas las variedades de frutas, hortalizas y verduras que allí crecían. Se ve que era un lugar lleno de luz, color y alegría. Por eso, llegado el día, Marta estaba súper contenta y tenía muchas ganas de conocerlo.

Para llegar tenían que hacer un viaje cortito en autobús. Este los dejaba justamente ante la casa de los Rosiñol. La casa era toda blanca con un balconcito lleno de flores y arriba de la puerta con unas letras de hierro se leía: La familia Rosiñol. El lugar era muy bonito, estaba lleno de árboles y por allí fuera corrían un perro y dos gatitos. Marta y sus compañeros estaban divertidos mirando toda aquel espacio nuevo para ellos. Almorzaron todos tranquilamente a la sombra de un árbol grande y después el matrimonio los llevó hacia el huerto para explicarles sobre lo que allí sembraban y recolectaban.

̶ Mirad esto son pimientos. Hay de rojos y de verdes  ̶ señaló con una sonrisa el señor Rosiñol.

̶ Y esto tomates deliciosos para ensalada  ̶ dijo la señora Rosiñol con cara de deseo.

Juntos les explicaron a los niños los pasos a seguir para plantar las semillas y hacer el correspondiente riego. De sus palabras se transmitía mucho afecto y amor hacia los ritmos de la naturaleza, pues decían que vivir armonizado con ellos era esencial para la fructífera recolección de los alimentos.

Marta a veces hacía cara de póker y otras sonreía divertida y relajada. Aquellas personas le transmitían mucha paz.

Al acabar de visitar el huerto, les invitaron a todos entrar a casa de los Rosiñol. Esa casa era digna de ver y de oler. Era muy luminosa, estaba llena de cuadros bonitos y además hacía un olor buenísimo. ¿Pero, a qué? ¿A comida recién hecha? ¿A flores recién recogidas? Marta no lo tenía claro. Pero esto no importa ahora. La cuestión es que se sentaron todos los niños en círculo y los Rosiñol empezaron a contarlos las cosas más fascinantes sobre las frutas, las hortalizas y verduras que Marta hubiera escuchado jamás. Pero de todo lo contado, hubo una cosa que los dejó a todos boquiabiertos: “las frutas, las hortalizas y verduras eran valientes y poderosas como los héroes y las heroínas de las películas.”

̶ ¿Pero cómo puede ser?  ̶ gritaron algunos compañeros de Marta con los ojos muy abiertos.

El señor Rosiñol les explicó con detalle que estos alimentos contenían unas sustancias dentro de ellos denominadas “fitoquímicos” encargadas de darles su color y también la capacidad de defenderse de los peligros del entorno. Resulta que el color rojo del tomate, el naranja del melocotón o el verde de las espinacas se deben a estos fitoquímicos. Y resulta que también gracias a ellos pueden defenderse de algunos hongos, bacterias y depredadores que crean plagas y destruyen los huertos.

̶ Entonces, ¿esos fitoquímicos son como las espadas y las capas de los héroes que ayudan a las frutas, hortalizas y verduras a defenderse? ̶ preguntó pensativo un niño.

̶ Así es  ̶ respondió el hombre ̶  como las frutas, las hortalizas y las verduras viven en el exterior y están sometidas a muchos peligros, la naturaleza ha diseñado para ellas esa protección.

̶ Pues a mí no me gusta mucho su sabor ̶ dijo una niña rápidamente.

̶ Pues su sabor tiene que ver con esos fitoquímicos. Justo ese sabor les ayuda a protegerse a ellas, y al mismo tiempo, es el que también al comerlas, nos ayuda a nosotros a protegernos de las enfermedades  ̶ explicó el anciano.

̶ Entonces si las comemos, ¿esos fitoquímicos también nos protegerán a nosotros? ̶ dijo otro niño.

̶ Claro que sí. ̶ contestó la señora Rosiñol con una sonrisa.

Las caras de los niños y de las niñas eran de sorpresa, pues nunca hubieron imaginado que esos alimentos podrían ser tan interesantes. Finalmente, al terminar, todos aplaudieron y se despidieron de la casa Rosiñol. Seguro que nunca olvidarían todo lo que allí habían aprendido. Y realmente, no sabemos qué fue de los otros niños y niñas, pero sí sabemos que Marta empezó a comer hortalizas y verduras cada día con entusiasmo… pues le parecía súper divertido que estas fueran tan valientes como los héroes y las heroínas que tanto le gustaban.

Y cuento contado, este cuento ya se ha terminado.